" La veritat és que el mes de novembre ha estat un mes ben trist, ben negre, per a l´assaig. A mitjans de mes, va morir Ernest Gombrich, autor de la inigualable "Història de l´art", i un dels més grans divulgadors (junt amb Panofsky o fins i tot Vasari) del que ell anomenava "el llegat d´Apel.les". I fa uns dies va morir també Marvin Harris, famós pels seus textos assagístics sobre el comportament dels homes ("Vaques, porcs, guerres i bruixes" o "Bo per a menjar"), o com ell denominava, sobre els "enigmes de les cultures".

Harris i Gombrich, units en el temps per la mort, també ho estan pels seus mètodes i objectius: acostar-se, emprant un llenguatge lliure de tecnicismes superflus, fins a un ampli conjunt de lectors. De fet Gombrich escriu al pròleg de la seua "Història de l´art":

"Confie en què els lectors no atribuiran la meua decisió d´emprar el mínim de tecnicismes propis d´un historiador de l´art, a cap desig per la meua part de descendre cap a ells. ¿Què no són els que abusen d´un llenguatge científic --no per a il.lustrar sinó per a impressionar el lector-- els que descendeixen fins nosaltres com si vingueren dels núvols?"

I, tanmateix, aquest objectiu no és el més freqüent entre els escriptors. En general, als autors poques vegades els guia un desig d´il.lustrar el lector, sinó més aviat un afany d´enlluernar-lo.

Stephen Jay Gould, un dels més grans assagistes de ciència, en el pròleg d´un dels seus llibres, descriu molt bé les dificultats que sovint troba el divulgador: "Als Estats Units, per raons que no comprenc (i que són realment perverses), açò d´escriure per als no científics es troba emparedat per vituperis com "adulteració", "simplificació", "distorsió per a causar efecte", "ganes d´impressionar el públic", "petard"".

I això no sols als Estats Units. Cada vegada, es fa més difícil trobar un assaig que no estiga farcit de tecnicismes i d´una grotesca faramalla de peus de pàgina. S´ha perdut l´objectiu primari de comunicar-se, de fer petar la xarrada i el diàleg, i, en canvi, predomina l´ostentació, la falsa erudició, el to monocorde de l´especialista que --com afirma Gombrich-- "vé dels núvols".

En realitat, cada dia hi ha menys --com diria Eugeni D´Ors-- "especialistes en idees generals". I en canvi, cada dia predomina més "especialistes" en coses concretes... I per això l´assaig, el bon assaig, pateix.

Joan Fuster escrivia a l´inici dels seus "pamflets polítics":
"un assagista ha d´arriscar-se, i el seu lloc en la republica de les lletres només es justifica per la voluntat, la vel.leitat, si es vol, d´agitar idees, i idees generals".

Per això, a hores d´ara, costa tant de trobar un bon text, un text amb força, perquè ja són molts pocs els que tenen "idees generals". Ara tothom té idees especialitzades. I per això ningú no vol arriscar-se "a parlar del que no sap", del que no sap com especialista, clar... I per això, cada vegada més, en la vida intel.lectual, no s´agita res de res.

Penseu que si Montaigne o si Darwin tan sols hagueren parlat del que sabien "com especialistes" avui no els coneixeria ningú, excepte un especialista en literatura renaixentista francesa, i un especialista en cirrípedes, perquè Darwin era això, especialista en cirrípides (percebes).

Ja ho va escriure Fuster:

"L´assagista té, costat per costat, dos aliats i dos enemics alhora: el científic i el filòsof. El científic, realment, no és un enemic: és l´aliat que no sempre sap ser-ho, tancat en la seva "especialització" maquinal i d´un autoerotisme intel.lectual una mica pervers. El filòsof per contra pertany a la factura del tebeos ideològics, sectaris i de mera fabulació, però suggerents".

L´assagista, com diu Fuster, fa de pont entre tots dos i presenta les idees complexes d´una manera que semblen generals.
Quins són els grans assagistes en la nostra llengua? En realitat, hi han molts noms: tota l´obra de Josep Pla, des de "El Quadern gris" fins a "Les hores" o "Els Pagesos"; l´esmentat Joan Fuster (Diaris i assaig sobre art i història: "Descrèdit de la realitat" "Poetes, moriscos i capellans", "Heretgies, revoltes i sermons"); les Gloses d´Eugeni d´Ors i la seua "Vall de Josafat"; els llibres de caire autobiogràfics de Gaziel ("Tots els camins duen a Roma"); el columnisme i les memòries de Josep Maria de Sagarra ("Memòries" un excel.lent exercici d´escriptura); els articles d´alta cultura de Carles Riba; els dietaris de Joan Perucho...

O per citar autors nostres contemporanis: els llibres d´Enric Sòria ("Mentre parlem", "Incitacions" i "L´Espill de Janús"), els textos cívics i compromesos de Gustau Muñoz (amb "Intervencions"); els de Joan Garí (amb "Un cristall habitat") o be de Toni Mollà ("Espill d´insolències").

Pel tant és ben difícil, pero si us haguera de recomanar quatre puntals, quatre pilars, perquè us iniciareu en l´assaig, us diria que buscareu en Josep Pla el petit i entranyable país, en Josep Maria de Sagarra l´animada conversa de cafè i de puro, en Joan Fuster les idees ocioses, desficioses i impertinents i en Eugeni d´Ors una incitació a llegir. I en tots quatre la millor incitació a pensar.

Martí Domínguez