Temps de Germania Socialista (1970-1977) L'origen del sobiranisme polític valencià

Temps de Germania Socialista (1970-1977), l'origen del sobiranisme polític valencià analitza la gènesi, ideari polític i evolució orgànica d'una formació que a començaments dels anys setanta destacà per la seva formulació nacional del País València (Poble oprimit) com a subjecte polític. La teorització nacional agermanada fou l'aspecte més destacat de tota la trajectòria de la formació. Una trajectòria en la qual no deixaren de manifestar-se tensions entre dues ànimes obrerista i valencianista, fet que reproduïa una certa dualitat d'acció política viscuda al si del valencianisme socialista dels anys seixanta (Partit Socialista Valencià) i projectada, en una situació i intensitat distintes, al frustrat Moviment d'Alliberament Comunista (MAC, 1977-1978), plataforma d'autonomia consellista que, malgrat estar constituïda per una branca majoritària de militants de Germania, era una altra organització totalment autònoma. El context en què s'originà la formació d'esquerra valencianista deutora d'algunes de les brases del maig del seixanta-vuit (marxisme revolucionari, situacionisme, ecologisme polític i feminisme) explicava externament el fet que Germania restés influïda pel combat de moviments d'alliberament nacional, un exponent del qual suposà una determinada catalització política del grup: el Consell de guerra contra militants d'ETA el desembre de 1970. L'autodeterminació dels pobles extrapolada per Germania Socialista al País Valencià constata que la lluita d'aquesta formació transcendí una mera oposició antifranquista: el combat d'alliberament nacional i la repressió policial no acabaren el 1975, com mostra la història més recent. Tot just la resolució de la qüestió nacional és encara un fet polític pendent i reconegut en el present per militants històrics de GS que participaren de ple en el procés de constitució del Moviment d'Alliberament Comunista. Una part d'exmilitants de la formació ha projectat l'aportació nacional de GS sense el condicionament que als anys setanta hom qualificava de classe. Aquest darrer aspecte suggereix, d'una banda, la continuïtat del debat (de fet, mai no finalitzat) entorn de la radicalitat consubstancial del fet nacional concebut en termes de d'alliberament nacional. I de l'altra, la recomposició i legitimació del neonacionalisme espanyol -descentralitzador- sorgit de les cendres de 1975.